Què és la família?

Sempre m'ha resultat tan difícil definir aquest concepte... Perque què és la família al cap i a la fi? La gent amb qui vius, els qui t'han tengut com a fill, els que t'han donat menjar...? O els que t'han abraçat quan tenies por, els que t'han animat quan havies suspès un examen o els que t'han ensenyat el valor de les coses?

Resulta difícil avui dia poder definir certament el terme família, perquè ha patit tantes variacions del seu significat primer que podríem fer un debat sobre aquest tema sense arribar a una definició que ens satisfés a tots.

Avui a classe el professor a obert el Power Point amb la següent definició de família:

"Una família és aquell grup de persones que viuen en una mateixa casa i es barallen, almenys, un cop al dia."

No he pogut evitar riure, però, sincerament, té tota la raó! Tots sabem que la convivència és difícil i la família no se'n salva. Aquells que hagin conviscut amb un fill o un germà adolescent sabran del que parlo. Fins i tot ara jo sóc capaç de reconèixer que en determinat moment de la meva vida vaig resultar una persona insuportable fins i tot per als meus pares. Per això dono les gràcies al terme "incondicionalitat" per ajudar-me a que els meus pares no m'enteguessin a la policia com a criminal de la moda i del llenguatge més vulgar.

La definició queanava després de l'anterior, més tècnica, és la següent:

"Relació entre un o més adults que tenen la capacitat de tenir cura d'un menor i, per l'altra, un fill o filla que es vincula a qui té cura d'ell o ella".

Trobo la definició força encertada perquè inclou famílies homosexuals, monoparentals, extenses, d'acollida, etc. Abraça qualsevol tipologia de família que només ha de complir dos requisits: tenir cura del fill i que el fill se senti vinculat a ell.

Sovint m'he preguntat pel significat del terme família. Sóc molt conscient de les diferents tipologies de família que hi ha i quins són els seus drets i deures, però no per això he deixat de preguntar-me com s'ho fa una mare soltera, com s'enfroten a una nova vida uns pares adoptius o les traves que posa la societat a les parelles homosexuals a l'hora de formar la seva pròpia família.
Hi ha qui creu que la institució de la família està en crisi, però, des del meu punt de vista, el que està en crisi són més els valors que no la família. Per a mi, suposa una crisi que dins una família hi hagi maltractaments, abusos, dificultats per arribar a final de mes, etc. Però algú ens vol fer creure que la família està en crisi perquè un sector de la població, l'homosexual parlant clar, té dret a adoptar i a formar una família. No vull fer demagògia, ni molt menys, però aquells que s'entesten en insultar i menyspreuar aquest col·lectiu desitjós de tenir fills, haurien potser de mirar portes endins de casa seva, que és on solen coure's les principals crisis familars. Si fos un nen o una nena que acaba d'arribar al món, l'únic que desitjaria és que els meus pares m'estimessin i em seria igual que fossin gais, lesbianes o un coix. Allò essencial en la família rau en els valors que trasmet i en l'estima cap al prògim, no en la sexualitat, en la raça o les creences.

Després d'aquesta reflexió m'agradaria deixar-vos amb un vídeo on uns nens expliquen què és una família. Seria un bon debat per treballar a classe. Hi ha gustos per a tot, mireu...

Avui quan hem arribat a classe el professor ens ha proposat que expreséssim a través d'un dibuix quin era el nostre estat d'ànim i el deixéssim visible a la taula perquè tothom pogués veure com estàvem. Jo,la veritat, no estava ni trista, ni contenta, ni enfadada... Hi he posat una cara que no transmetia res. O potser sí: dubte.

Quan he arribat a casa he estat mirant llibres sobre educació emocional i, en un d'ells, he trobat una activitat molt interessant per realitzar amb nens i nenes d'educació infantil que m'ha recordat a la que havíem fet avui a classe. L'he trobada en el llibre Educación emocional. Programa para 3-6 d'Èlia López Cassà. En el darrer apartat hi trobem una sèrie d'annexos, majoritàriament dibuixos, per fer diferents activitats sobre desenvolupament emocional en aquesta etapa. El dibuix l'he fet jo, per tant,no és tan bonic com el del llibre, però la idea és la mateixa, que l'infant identifiqui el seu estat d'ànim i el reflecteixi en el dibuix. Trobo que és una bona eina perquè permet que l'infant aprengui reconèixer les seves emocions i expressar-les a través d'un dibuix. No tots els infants saben expressar-se de la mateixa manera. Hi ha qui preferirà dir-ho, hi ha qui preferirà dibuixar-ho i hi haurà qui preferirà expressar-se a través del joc simbòlic. Hem d'oferir opcions. Aquesta, és una d'elles:

Així mateix, avui a classe hem parlat del vincle afectiu. L'any passat vàrem treballar-lo grosso modo a l'assignatura de Desenvolupament cognitiu i lingüístic en la primera infància, però des d'una vessant, potser massa teòrica. Avui hem pogut treballar-lo d'una manera diferent i, a més, hem après altres conceptes que hi estan força relacionats.

Quins aspectes han de donar-se per poder establir un vincle?

Per interacció íntima entenem aquells moments en els quals es produeix una relació exclusiva d'intimitat entre l'infant i la mare, com el canvi de bolquer, l'alletament, el bany. La interacció social i les relacions amb el món físic fan referència a les relacions que establim, tant amb la família com, posteriorment amb l'exterior. Això necessita d'una relació segura dins l'ambient familiar per tal que es produeixi una sortida a l'exterior de forma natural i sense que suposi un cop emocional brusc. La incondicionalitat fa referència a la consideració de l'un per l'altre, en l'estima que hi ha entre mare i nen a pesar de les circumstàncies o el que pugui passar.

Les funcions del vincle són l'estima, la seguretat, la intimitat, la proximitat i la realitat. Per tal que es doni un vincle sa, han de complir-se els següents patrons:

• Disponibilitat
• Accessibilitat
• Respostes càlides, empàtiques, coherents i eficaces

Això ens dóna peu a parlar, així mateix, sobre els diferents estils afectius i com repercuteixen els mateixos en el desenvolupament integral dels infants. Al llibre Inteligencia Emocional. Aplicaciones educativas, s'expliquen de la següent manera:

El vincle segur:

L'infant que ha gaudit d'un vincle segur és un infant curiós, que s'adapta a les diferents situacions de la vida i que té un alt nivell d'autocontrol, així com una gran capacitat de reflexió. És autònom i és capaç de confiar en les seves possibilitats i les dels altres.

L'ambivalent:

Solen ser infants insegurs, poc dependents i amb poques habilitats d'autocontrol. Mostren dificultats davant noves situacions i l'autoestima i l'autoconcepte es veuen força minvats.

L'allunyat:

Infants que mostren un nivell d'autocontrol exagerat i tenen moltes dificultats per mostrar els seus sentiments i identificar els dels altres. Són freds i altament autosuficients.



El professor ens ha posat la cançó "Esos locos bajitos" de Joan Manuel Serrat i ens n'ha demanat una anàlisi i una reflexió a la nostra carpeta d'aprenentatge. Així que us deixo amb la cançó i amb la meva reflexió.

A menudo los hijos se nos parecen,
y así nos dan la primera satisfacción;
ésos que se menean con nuestros gestos,
echando mano a cuanto hay a su alrededor.

Esos locos bajitos que se incorporan
con los ojos abiertos de par en par,
sin respeto al horario ni a las costumbres
y a los que, por su bien, (dicen) que hay que domesticar.

Niño,
deja ya de joder con la pelota.
Niño,
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca.

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,
con nuestros rencores y nuestro porvenir.
Por eso nos parece que son de goma
y que les bastan nuestros cuentos
para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas
sin saber el oficio y sin vocación.
Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones
con la leche templada
y en cada canción.

Nada ni nadie puede impedir que sufran,
que las agujas avancen en el reloj,
que decidan por ellos, que se equivoquen,
que crezcan y que un día
nos digan adiós.

La cançó, evidentment, parla de la infància i de la relació que s'estableix amb els pares. Parla, des del meu punt de vista, del primer contacte amb la vida del nadó, de l'establiment del vincle afectiu amb els seus punts positius i amb els seus punts negatius i de com el petit que has ajudat a néixer i a créixer un dia marxa de casa. Per a mi aquesta cançó reflecteix el que se suposa que ha de ser una relació sana entre pares i fills. Et donen la vida i et cuiden, t'alimenten, et fan feliç... I amb tot això que ells t'han ensenyat un dia marxes de casa. Per a mi el vincle sempre ha significat que els pares, el dia que neixes et donen la mà i t'acompanyen durant la teva infantesa i un dia tu t'amolles per continuar caminant per la vida. El trencament sempre és dur, però quan has establert un vincle sa, una relació sana, el trencament no suposa un abandó, sinó una nova etapa en la vida.


Per finalitzar amb l'entrada d'avui, m'agradaria també deixar-vos amb un programa de ràdio del qual sóc una fan incondicional i on, fa un temps, es va tractar un tema força interessant "La por al compromís. Estils afectius" a "L'ofici de viure" a Catalunya Ràdio. Us en facilito l'enllaç perquè ho trobo un tema d'actualitat que no només està present en la vida de l'infant. Evidentment, aquests estils afectius dels que es parla en el programa tenen molt a veure en experiències viscudes, sobretot durant l'etapa de la infància. Imagino que no és fàcil autoidentificar-se en un estil afectiu, sobretot quan no coneixes el que són. Però això depèn de la voluntat de cadascú per a arribar a conèixer-se profundament. A través de la psicoteràpia o del psicoanàlisi es poden paliar els efectes d'una infància desgraciada. No tothom disposa de les eines, però sempre s'és a temps per tancar ferides i mirar cap endavant.

Avui a classe hem iniciat el tema del desenvolupament emocional i quines són les seves fases durant el creixement de l'infant.

Hem començat el tema amb aquest fragment:

“El desenvolupament emocional o afectiu es refereix al procés en què un infant construeix la seva pròpia identitat, la seva autoestima, la seguretat i la confiança en si mateix i en el món que l’envolta mitjançant les interaccions que estableix amb els seus altres significatius. Gràcies a aquest procés l’infant pot diferenciar les emocions, identificar-les, manejar-les, expressar-les i controlar-les.”

Així doncs, podríem dir que el desenvolupament emocional de l'infant depèn de la qualitat de les relacions que estableixi amb tot allò que l'envolta: família, amics, entorn ambiental, etc. Aquest procés de desenvolupament passa per la identificació, regulació i expressió de les emocions. Inicia aquest reconeixement des del seu naixement, amb el vincle que s'estableix, sobretot, amb la mare.

Antonio Vallés i Consol Vallés, autors del llibre Inteligencia emocional. Aplicaciones educativas, dediquen un capítol sencer a les bases conceptuals de les emocions, i dins d'aquest s'emmarca un apartat (el tercer) que es titula "Las etapas del desarrollo emocional.La expresión de emociones". Amb uns quadres expliquen com es desenvolupa aquesta evolució de la emocionalitat. A continuació, n'exemplifico un:

Edat	Manifestació emocional
En el naixement:	1. Les emocions que es consideren innates o estan presents ja en el mateix moment de néixer són les denominades de supervivència, és a dir, el plor, el somriure, l’interès i el disgust. Durant els 8 o 9 mesos posteriors al naixement el desenvolupament emocional posseeix funcions de supervivència i comunicació amb els pares o cuidadors.
En el naixement:	2. L’experimentació de l’estat de calma o plaer en els nadons es produeix com a conseqüència de pal·liar la molèstia ocasionada pel pipí i la caca (sentir-se net). També per satisfer les necessitats de fam i reduir la tensió muscular (calmar-lo o canviar-lo de postura)

(Copiat i traduït de VALLÉS, A. I VALLÉS, C. Inteligencia emocional. Aplicaciones Educativas. Madrid, 2003)

A classe hem fet un repàs de l'evolució emocional de l'infant fins que té 6 anys, i podem veure, per exemple, com desenvolupa el somriure social als 3 mesos, com apareix el sentiment de culpa ente els 6 i els 8 mesos i com a l'any de vida ja són capaços d'inhibir emocions.

Sens dubte, el recorregut emocional que fa l'infant des que neix fins que té 6/7 anys és absolutament espectacular. L'èxit de la persona en les seves relacions socials i el medi que l'envolta tenen molt a veure amb les condicions en les quals s'ha produït aquest desenvolupament, és a dir, si va poder disposar d'una figura adulta capaç de cobrir les seves necessitats emocionals i oferir-li un model en el qual reflectir-se. Tot i que això no condiciona estrictament la vida adulta, sí que pot produir certes mancances a nivell emocional. Pot treballar-se en l'adultesa, però l'infància és el moment clau per poder desenvolupar aquestes habilitats perquè el cos està en un continuu deenvolupament que afavoreix l'aprenentatge de conceptes de manera excepcional. Les connexions sinàptiques i el desenvolupament neuronal es troben en un moment òptim per rebre l'estimulació externa.


En el vídeo que us deixo a continuació, Johnson's Baby dóna consells a les mares per tal d'establir un millor vincle amb l'infant a través del contacte visual, els massatges, les rutines i els hàbits i, sobretot, dir "t'estimo".

La ironia dins l'aula

Com vaig comentar en la darrera entrada, per al proper dia de classe havíem de reflexionar sobre la idea d'emprar l'ironia com a recurs dins l'aula.

Per a realitzar aquesta reflexió he volgut partir de la premisa que la ironia és una figura retòrica que requereix un domini de descodificació lingüística molt elevat. Es tracta d'un recurs en el qual emprem el terme contrari sobre aquella cosa a la qual fem referència. Per tant, per identificar la ironia hem de disposar d'un bagatge cultural molt ampli.

Considero, per tant, que no és un recurs aconsellable per treballar dins una aula, i menys a una aula d'Educació Infantil, on les emocions estan a flor de pell i no es podem permete el luxe d'espatllar la sensibilitat d'aquestes criatures meravelloses. Amb prou feines aconseguim que aprenguin a reconèixer i a regular les seves emocions com per encara tallar de cop la seva expressió més sincera, que és el que pretén la ironia en el fons.

En infants de primària tampoc sé si seria capaç d'emprar aquest recurs. En canvi, a l'ESO i al Batxillerat podria ser una bona eina per desenvolupar habilitats psicolingüístiques, encara que em temo que s'empraria més per fer burla, cosa que mai permetria dins la classe. No tolero la falta de respecte cap a un professor, però encara menys entre companys.

Us deixo, finalment, amb una vinyeta per reflexionar sobre aquest tema. Això sí, en clau d'humor.

El passat dia el professor ens va demanar que, individualment, a casa, reflexionéssim sobre el significat de la paraula emoció. Vaig definir-ho de manera molt senzilla: alteració/ resposta física i psíquica davant un estímul.

Després, vàrem fer una posada en comú amb la resta de companyes i va sortir aquesta definició:

Conjunt d’alteracions o respostes físiques i psíquiques en l’ésser causades per un estímul intern o extern i que es manifesten de formes diferents.

A casa, vaig seguir cercant informació perquè vaig trobar que seria interessant ampliar informació sobre el tema. Vaig trobar el llibre Inteligencia Emocional. Aplicaciones Educativas que dedica el primer capítol a parlar sobre la definició del terme "emoció". Podem llegir diferents deficions, des de les que en feren les teories conductistes fins la de l'Oxford English Dictionary.

Els autors del llibre parlen de terminologies molt diferents per intentar explicar què és emoció i extreuen les següents conlusions ( Vallès, A. i Vallès C, 2000)

-Es un estado complejo.

-Es una respuesta somática

-Es una agitación o perturbación de la mente

-Sentimiento, pensamiento, estado biológico, estado psicológico.

-Tendencia a la acción.

-Estados discretos

-Reacciones a informaciones.

Així doncs, s'evidencia que parlem d'emoció des de la vessant psíquica, física i des de l'acció del cos.

Imatge: http://www.psicocentre-salusment.es/6001/36001.html

Així mateix, conjuntament, a classe, hem parlat de la importància d'aprendre a mostrar les nostres emocions i, sobretot a regular-les, que és, al cap i a la fi, el que hem d'aprendre. També hem comentat que això depèn molt dels vincles que hagis establert amb les figures d'afecció, ja que són el pont per aconseguir aquesta autoregulació de les emocions.

La segona activitat era cercar les frases que ens han resultat més significatives de la lectura Sentir y crecer. El crecimiento emocional en la infancia, de Silvia Palou. Jo, he escollit les següents:

.Si te sientes amado, puedes amarte a ti mismo.
.Conocer el miedo es conocer los propios “fantasmas” y los propios límites.
.Dar un tiempo para que el niño pida perdón, porqe aprender a pedir perdón es difícil después de sentir mucha rabia, sobre todo sentirlo. Dar tiempo es fomentar la sinceridad de aquello que decimos y aquello que sentimos.

Considero que la capacitat d'estimar ha de sorgir de nosaltres mateixos, però que també hem d'haver tingut un model que ens hagi estimat, algú que ens hagi donat l'afecte que necessitem i que hagi resultat un vincle sa. La nostra intel·ligència afectiva, "la capacidad para identificar, expresar i gobernar las experiencias afectivas fundamentales: sentimientos, emociones, pasiones y emociones", tal com defineix Martínez-Otero (2000), es dóna en major o menor mesura a través de les influències que rebem de la nostra vida i que influeixen positivament o negativa a la nostra persona, és a dir, de tot allò que hem rebut de les nostres figures d'afecte i que ens donarà l'empenta per aprendre a regular les nostres emocions, per tenir una bona autoestima i un bon autoconcepte i, així mateix, ens ajudarà a resoldre els conflictes de la nostra vida diària.

La segona frase, que parla de la por, l'he triada perquè trobo que, en certa mesura, és sana. És a dir, la por ens ajuda a frenar-nos davant de situacions perilloses o perjudicials per a la nostra vida. Evidentment, a l'igual que la resta d'emocions, hem de ser capacos de regular-la. La por, que actua com un "avís" davant un perill, és una emoció molt primària que prové de l'instint de supervivència de l'home. La por a determinades coses ens ajuda a sobreviure. És una resposta del sistema nerviós que comporta diferents reaccions. Si bé algunes ens ajuden a repelir un atac, d'altres ens paralitzen i provoquen en nosaltres un pànic incontrolable que es tradueix en una incapacitat per afrontar determinades situacions.

La tercera frase, parla de la ira. La definció que trobem a Inteligencia Emocional. Aplicaciones educativas, diu el següent: "la ira és una respuesta de irritación, de furia, enojo o cólera [...] producida por alguna circunstancia que, a nuestro parecer, ha vulnerado nuestros derechos básicos, nuestra autoestima o nuestra dignidad personal". La ira es manifesta a través de comportaments hostils cap a la resta de persones. És inevitable que sentim aquesta emoció dins nosaltres. El que hem d'aprendre i ensenyar és a regular la ira. Existeixen segons (Averill, 1982), tres tipus d'ira: la malèvola, que cerca venjaça i destrucció; la constructiva, que pretén modificar comportaments aliens; i la ira explosiva, amb la qual s'alliberen tensions i es manifesta l'agressivitat. La ira és forá incontrolable perquè en la majoria e casos es manifesta a través de la violència (física o verbal), per això cal un grau d'intel·ligència emocional prou elevat per afrontar aquestes situacions. Això depèn, tal com es comenta al llibre de:

a) L'educació emocional que hàgim rebut.
b) La pròpia competència social a l'hora d'exhibir situacions de frustració i de defensa dels nostres drets
c) L'interiorització de les normes i valors socials establertes per a la convivència.

Per això, per tal de formar l'infant amb una bona intel·ligència emocional, cal donar-li temps per expressar-se, de la manera menys nociva possible i convidant-lo a la reflexió. La ira disminueix la nostra capacitat d'autocontrol, però hem d'aprendre a no "explotar" i a cercar alternatives. En una discussió, abans d'insultar o pegar un company, per exemple, aprendrem a retirar-nos, a fer uns exercicis de relaxació i a cercar els beneficis o perjudicis que ens comporta portar a terme determinades accions. Amb els infants, resulta molt difícil això perquè encara estan aprenent, però poc a poc, aquestes situacions, es poden anar treballant dins l'aula, sobretot, a trevés del diàleg i la reflexió conjunta per aconseguir que l'infant desenvolupi el seu locus de control intern.

Prou per avui. Per al proper dia, què pensem de l'ironia?