Estils parentals

Avui a classe hem treballat els diferents estils parentals i hem realitzat un exercici pràctic per abordar aquest tema. Abans d'anar a la pràctica, però, m'agradaria resumir de forma general els tres estils parentals que hem treballat avui a classe.

He trobat aquest quadre navegant per Internet que definex i delimita de manera gràfica el comportament dels pares dins cada estil.

Tot i que a classe només n'hem vist tres, aquest quadre està composat per quatre estils parentals diferents i pren com a mesura per a delimitar-los dins un estil o altre l'acceptació, la implicació, la imposició i la coerció.

Els pares autoritaris solen ser els més coercionen els infants, imposant normes, l'opinió i el diàleg no formen part de l'educació que reben els infants, etc. Els infants que han viscut amb aquest model autoritari tenen dificultats per abordar situacions conflictives de manera satisfactòria perquè mai han estat autònoms, sinó que han tingut els seus pares al darrere. Solen ser infants insegurs i tenen la necessitat que algú estigui a sobre seu.

L'estil permissiu defineix els pares amb poca implicació en l'educació dels seus fills. Aquests infants estan acostumats a solucionar els seus problemes sense comptar amb l'ajuda de ningú. Són famílies on el grau d'exigència maduratiu és baix, però eduquen, a diferència de l'estil autoritari, de forma afectiva. Els infants que han tingut pares permissius solen tenir dificultats a l'hora d'integrar-se dins la societat i acatar normes de convivència perquè els seus pares no han imposat normes ni sancions, sinó que l'educació ha estat viscuda des de la llibertat plena.

L'estil democràtic és un conglomerat dels dos anteriors. Eduquen a mitjançant un alt nivell de control, però solucionen els conflictes a través del diàleg, hi ha un alt nivell d'exigència a nivell maduratiu i eduquen des de l'afectivitat. Les normes es consensuen i són susceptibles de canvi si es raonen. A més, els infants sota aquest estil democràtic són capaços de controlar els seus impulsos i emocions i, a més, són sociables, amb un alt nivell d'exigència i afronten conflictes de manera racional i autònomament.


Sovint m'he preguntat pels estils afectius. En conec de tot tipus, però de vegades em sorprenen les reaccions dels fills. Conec casos en els quals els pares han fet tot el correcte i els fills no han sabut enfrentar-se a la vida. O pares que han estat d'allò més autoritaris i han tingut uns fills que han triomfat en tots els camps de la vida. No sé si m'explico però, de vegades, em costa entendre la validesa d'una teoria. Evidentment cada família és un món i cadascú a ca seva, intenta educar els fills de la millor manera que pot (o això espero). Per tant, no crec que uns pares autoritaris o uns pares permissius hagin d'estar sempre en el punt de mira. Trobo que el més important és l'estima cap als fills i, com he dit abans, tothom intenta fer les coses de la millor manera que pot. Si l'infant va cada dia a l'escola, menja bé i va net, pot dormir les hores que li calen i li presten l'atenció necessària, no crec que hagi de jutjar-los perquè siguin o no més o menys autoritaris.


El debat a classe sobre estils parentals

Qüestions sobre la lectura

1.- Quines són per a tu lles idees més significatives de les dues tipologies que planteja.

-Hiperprotectors: el fill queda en posició d’inferioritat perquè no se li permet resoldre per si mateix cap conflicte i no és capaç d’enfrontar-se a la realitat. No se sanciona la inobservància de les normes. Egoïsme: acostumat a rebre, però no a donar.
-Democràtico-permisius: discussió continua sobre qüestions familiars. La democràcia es converteix en un despotisme per part dels fills. Incapacitat d’acatar normes. Equivalència de rols. Els pares eviten el conflicte i cedeixen als capricis dels fills.

2.-Fes una breu reflexió sobre elles i destaca les conseqüències que, al teu parer, poden tenir per al desenvolupament futur de l’infant.

Des del meu punt de vista, tots dos models, paradoxalment, fomenten la incapacitat de l’infant per resoldre problemes i enfrontar-se a la vida des d’una perspectiva realista. És a dir, les dues famílies proposen un model que incapacita l’infant a conèixer i a aprendre a complir les normes de la societat.

Completa les frases: A. Si ens posem en el seu lloc, el suplantem i és possible que...
no sàpiga qui és.
B. Sinó limitem és possible que no siguin capaços de viure en societat. Amiguisme.