dimecres, 23 de març del 2011

"Ser y tener"

"Ser y tener" és un film de format documental que narra la vida diària d'un grup d'estudiants i el seu mestre en una escola unitària francesa. Lluny de la modernitat de la ciutat, Georges, ajuda els seus estudiants a forjar el seu camí cap a l'adolescència. El treball en equip, la resolució de conflictes i l'expressivitat emocional són alguns dels molts temes que es tracten al llarg del documental.

De vegades hom pot pensar que l'actuació del mestre no és la més correcta, però si analitzem el context de la situació, podrem veure com cadascun dels nens i nenes realitzen un procés d'evolució fantàstic. Poc importa aquí el mètode de lectoescriptura que utilitza Georges.


Considero oportú realitzar una reflexió sobre la pel·lícula. No podria començar sense dir que us recomano a tots que la veieu. Us interessarà més si esteu dins el món de l'educació, però també uns "enganxarà" si és un món que no coneixeu.

Un dels aspectes que m'ha semblat més rellevant és la forma en la qual es narren els fets.
El documental transcorre en un llarg període de temps, però sembla com si els dies no passessin. No sé si és la calma del camp o que el director ha sabut captar molt bé l'essència del mateix, però trobo que en aquesta escola ningú s'alça al matí corrents i de mal humor. Imagino que deu haver-hi dies de tot, però, almenys, el que transmet, no té res a veure amb el que estem acostumants a veure a les ciutats. El ritme amb el qual es treballa a classe, la calma a l'hora d'abordar conflictes, la veu pausada del professor.

I aquí, enllaço una altra idea que m'ha semblat fantàstica del film: el professor és una figura autoritària per als nens i nenes, que infunda respecte, però que mai alça la veu, mai diu una paraula més alta que l'altra. Sens dubte, aquest home ha realitzat una gran feina per establir un vincle amb aquests infants. Els acompanya des que tenen 3 anys fins que són gairebé adolescents. El vincle que s'estableix és molt potent perquè passen tota la seva infància amb el mateix mestre. Això deu tenir avantatges i inconvenients, imagino, però jo no he vist en cap moment un infant que no estigui content d'anar a escola, o que no li agradi el seu mestre.

Per altra banda, el concepte d'autonomia dels infants no té res a veure amb el que nosaltres estem acostumats a veure. El dia que plou, els nostres nens no poden sortir al pati perquè es refreden. Però en aquesta escola surten els dies que plou i neva. I estan jugant al pati sols, tranquilament, i si sorgeix cap conflicte van a buscar el seu mestre. Això, aquí, és impensable!

Així mateix, un dels aspectes que potser m'ha agradat més de la pel·lícula ha estat el procés de dol que elabora amb els infants que marxaran a l'institut. Els prepara perquè marxaran, però també prepara als que quedaran, perquè l'any que ve seran menys. Els seus companys ja no hi seran. Per això, visiten plegats l'institut al qual aniran els grans de la classe. I la visita la fa tota l'escola. Recordo que quan anàrem a l'institut ningú ens el va ensenyar ni nigú va explicar als petits que marxàvem. Llavors vius les coses d'una altra manera, com si l'escola no hagués existit, com si ara fossis una altra persona i t'haguéssis d'oblidar d'aquell lloc on havies estudiat infantil i primària. Per això, m'ha agradat tantíssim aquest aspecte.

En termes generals, no puc dir si no coses bones d'aquest documental. Reconec que si no estàs ficat dins el món de l'educació potser hi haurà coses que et costarà entendre o coses que simplement se't passaran. És un documental per veure tota la família. Així ho vàrem fer nosaltres a casa fa uns anys. I ens va agradar moltíssim a tots. Fins i tot a mi, i això que encara no sabia que volia ser mestra...

dijous, 17 de març del 2011

"Una infància infeliç no determina una vida"




En el vídeo que he penjat s'explica de manera molt clara el terme resiliència. El terme resiliència que en un primer moment es va emprar dins el món de la ciència per definir la capacitat de deformació d'un objecte davant un impacte. Doncs, de la mateixa manera que s'aplica a un objecte, el terme ha traspassat el món de la ciència i s'aplica també a les persones. Una persona resilient és aquella persona que, a pesar dels cops que li ha donat la vida, segueix endavant i, inclús, és capaç d'extreure quelcom positiu d'aquella mala experiència.

El novembre de l'any passat, al programa "L'Ofici de viure", es va dedicar un capitol sencer a la resiliència, descrita en el títol del capítol com "l'art d'existir". Nietzsche deia "allò que no em mata, em fa més fort", així podríem definir el concepte de resiliència d'una manera metafòrica.

dimarts, 15 de març del 2011

En Puff

Avui a classe hem treballat l'escola. Hem parlat de l'escola com a compensador de desigualtats socials, de l'infant com a persona capaç i de la família com a companya al llarg del procés de creixement.

Per finalitzar la classe, el professor ens ha posat una cançó, "Puff era un drac màgic". Aquesta cançó ens l'ensenyaven a l'escola i a les colònies quan jo era petita. No sé si ara l'ensenyen... Recordo que sempre m'havia fet com una mica de pena. Sobretot quan el nen ja no visitava el drac i ell se'n va tornar al fons del mar. Sempre havia pensat que era injust. Que aquell nen era un desconsiderat perquè havia abandonat el seu amic i que aquestes coses no es feien. A més, el drac era bo, per què ell s'hi havia portat tan malament?

Per fi he pogut escoltar la cançó des d'una altra perspectiva i m'ha obert els ulls, encara que segueixo pensant que aquell noiet podria haver-lo visitat de tant en tant...






Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avurria molt
i sortia a jugar

Hi havia un nen petit
que se l'estimava molt,
es trobaven a la platja
tot jugant de sol a sol.
Tots dos van preparar
un viatge molt llarg,
volien anar a veure món
travessant el mar.

Puff era un drac...

Quan hi havia tempesta
s'ho arreglaven molt bé,
enfilant-se a la cua d'en Puff
vigilava el vent.
Nobles reis i prínceps
s'inclinaven al seu pas
i quan Puff els va fer un crit
els pirates van callar.

Puff era un drac...

Els dracs viuen per sempre
però els nens es fan grans,
i van conèixer altres jocs
que li van agradar tant,
que una nit molt gris i trista
el nen el va deixar,
i els brams de joia d'aquell drac
es van acabar.

Puff era un drac...

Doblegant el seu llarg coll,
el drac es va allunyar,
semblava que estava plovent
quan es va posar a plorar.
Tot sol, molt trist i moix,
el drac es va allunyar
i poc a poc, molt lentament,
se'n tornà al fons del mar.



Anàlisi cançó “Puff era un drac màgic”.

Podríem dir que la cançó parla del pas de la infància a la vida adulta i del procés de desvinculació amb els pares, en aquest cas representats pel drac.

Algunes de les frases que he trobat més significatives han estat les següents:

“Però sol s’avorria molt i sortia a jugar”: necessitat de contacte. Animal social.
“Tots dos van preparar un viatge molt llarg”: vincle, acompanyament, joc i diversió, relació asimètrica.
“I quan Paff els va fer un crit els pirates van callar”: protecció i seguretat.

És una cançó molt bona per treballar el dol, la pèrdua de la persona estimada. Tot i que, quan ets petit, no t'ensenyen el significat de les cançons, potser seria una bona feina per fer a classe. Anem a veure de què parla aquesta cançó. I no només treballaríem les emocions, sinó les habilitats lingüístiques, els recursos literaris, etc. Podria ser un treball molt interessant.

Se m'ha acudit una altra cançó per treballar les emocions a classe: La vall del riu vermell. També la cantava a les colònies de música quan era petita. M'agradava molt aquesta cançó, perquè tot i que té un to molt trist, parla del record. Però no d'un record trist, sinó feliç, del somriure que deixa la persona. Per això l'he trobada sempre una cançó preciosa pels acomiadaments.



Trobarem a faltar el teu somriure.
Diu que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí.
Però el record, de la vall on vas viure,
no l'esborra la pols del camí.

El teu front duu la llum de l'albada,
ja no el solquen dolors ni treballs,
i el vestit amarat de rosada
és vermell com el riu de la vall.

Quan arribis a dalt la carena,
mira el riu i la vall que has deixat,
i aques cor, que ara guarda la pena
tan amarga del teu comiat.


dijous, 10 de març del 2011

L'escola dels nostres dies

Aquesta ha estat la pregunta que ens ha fet el professor per tal que reflexionéssim sobre la nostra futura pràctica educativa. A mi m'han vingut moltes coses al cap. Quan em demanen "com voldria que fos..." no dubto en cap moment en ser utòpica. Em demanen el que jo voldria, el que a mi m'agradaria i el que penso que hauria de ser. Per tant, em prenc la llibertat de somiar una mica i fer la millor proposta que pugui imaginar.



Com hauria de ser l’escola dels nostres dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels infants. Tinguis en compte:

1. Filosofia que la sustenta/origen/punt de partida
2. Objectius
3. Models i motivacions

Una escola pròxima a les famílies, acollidora i dialogant. Confiança. Bona pràctica professional: gent amb unes habilitats emocionals especials i amb eines per ajustar la resposta educativa a cada infant. Formació contínua del professorat. Alta sensibilitat cap a les problemàtiques socials del moment: dificultats econòmiques, diferents tipologies familiars, necessitats educatives especials, etc. Escola constructivista.


Aquesta ha estat la meva resposta envers aquest tema. M'he deixat moltíssimes coses, però no teníem molt de temps i jo sóc d'aquelles persones que en 5 minuts no puc escriure tot el que voldria. Per tant, ja sé que m'he oblidat moltíssimes coses.

Hem fet una posada en comú amb tota la classe i, en la majoria de casos, tothom tenia molt clar quin tipus de professional volia i què era allò que havia d'atendre. Des que hem començat a la carrera ens hem après una "coletilla" per començar totes les introduccions dels treballs i exàmens: Volem dur a terme una filosofia constructivista en la qual l'infant sigui el protagonista del seu procés d'ensenyament-aprenentatge, partint de les seves motivacions i capacitats per tal que pugui desenvolupar-les al màxim".

Seré sincera: estic una mica farta de sentir aquesta frase. Jo sé que hem d'aconseguir això, però com? Jo vull saber com actua un mestre a eduació infantil. Vull conèixer estratègies, metodologies, vull entrar a una aula i veure com es fa el procés d'adaptació, com s'aconsegueix dur a terme un projecte i com es respecta la individualitat de cada infant. Em costa imaginar-m'ho perquè no ho he vist mai. Perquè vinc de l'escola tradicional i allà feies el que et deia el mestre i a callar. I si se't donaven bé les matemàtiques, tenies molta sort, perquè sinó ja no hi havia remei.

Sóc capaç d'imaginar-me l'escola que vull, el que em costa imaginar-me és a mi mateixa dins l'escola que jo vull, perquè tinc la sensació que em falten molts coneixements per poder-ho fer. Queden encara dos anys de carrera, però imagino que fins que no entri dins una aula i em topi de nassos amb la realitat no m'adonaré del que realment és ser un mestre dins l'escola que volem.

No m'agrada ser excessivament crítica perquè tinc tendència a canviar de parè ràpidament (si em convencen) però estic una mica cansada de veure com ens omplim la boca de paraules boniques i de l'escola dels nostres somnis en comptes d'actuar. És una reflexió arriscada i ho reconec, però em venia de gust dir-ho i m'he quedat alliberada ara que ho he fet. em sap greu si ofenc ningú, però és hora de posar els papers sobre la taula.


A classe hem treballat el següent quadre que resumes quins han estat els models d'educació infantil fins els nostres dies i com ha anat evolucionant el concepte de la mateixa. Aquest és el moment en el qual ens trobem i, tot i que podríem dir que està molt bé, les coses sempre poden millorar.