"Ser y tener" és un film de format documental que narra la vida diària d'un grup d'estudiants i el seu mestre en una escola unitària francesa. Lluny de la modernitat de la ciutat, Georges, ajuda els seus estudiants a forjar el seu camí cap a l'adolescència. El treball en equip, la resolució de conflictes i l'expressivitat emocional són alguns dels molts temes que es tracten al llarg del documental.
De vegades hom pot pensar que l'actuació del mestre no és la més correcta, però si analitzem el context de la situació, podrem veure com cadascun dels nens i nenes realitzen un procés d'evolució fantàstic. Poc importa aquí el mètode de lectoescriptura que utilitza Georges.
Considero oportú realitzar una reflexió sobre la pel·lícula. No podria començar sense dir que us recomano a tots que la veieu. Us interessarà més si esteu dins el món de l'educació, però també uns "enganxarà" si és un món que no coneixeu.
Un dels aspectes que m'ha semblat més rellevant és la forma en la qual es narren els fets.
El documental transcorre en un llarg període de temps, però sembla com si els dies no passessin. No sé si és la calma del camp o que el director ha sabut captar molt bé l'essència del mateix, però trobo que en aquesta escola ningú s'alça al matí corrents i de mal humor. Imagino que deu haver-hi dies de tot, però, almenys, el que transmet, no té res a veure amb el que estem acostumants a veure a les ciutats. El ritme amb el qual es treballa a classe, la calma a l'hora d'abordar conflictes, la veu pausada del professor.
I aquí, enllaço una altra idea que m'ha semblat fantàstica del film: el professor és una figura autoritària per als nens i nenes, que infunda respecte, però que mai alça la veu, mai diu una paraula més alta que l'altra. Sens dubte, aquest home ha realitzat una gran feina per establir un vincle amb aquests infants. Els acompanya des que tenen 3 anys fins que són gairebé adolescents. El vincle que s'estableix és molt potent perquè passen tota la seva infància amb el mateix mestre. Això deu tenir avantatges i inconvenients, imagino, però jo no he vist en cap moment un infant que no estigui content d'anar a escola, o que no li agradi el seu mestre.
Per altra banda, el concepte d'autonomia dels infants no té res a veure amb el que nosaltres estem acostumats a veure. El dia que plou, els nostres nens no poden sortir al pati perquè es refreden. Però en aquesta escola surten els dies que plou i neva. I estan jugant al pati sols, tranquilament, i si sorgeix cap conflicte van a buscar el seu mestre. Això, aquí, és impensable!
Així mateix, un dels aspectes que potser m'ha agradat més de la pel·lícula ha estat el procés de dol que elabora amb els infants que marxaran a l'institut. Els prepara perquè marxaran, però també prepara als que quedaran, perquè l'any que ve seran menys. Els seus companys ja no hi seran. Per això, visiten plegats l'institut al qual aniran els grans de la classe. I la visita la fa tota l'escola. Recordo que quan anàrem a l'institut ningú ens el va ensenyar ni nigú va explicar als petits que marxàvem. Llavors vius les coses d'una altra manera, com si l'escola no hagués existit, com si ara fossis una altra persona i t'haguéssis d'oblidar d'aquell lloc on havies estudiat infantil i primària. Per això, m'ha agradat tantíssim aquest aspecte.
En termes generals, no puc dir si no coses bones d'aquest documental. Reconec que si no estàs ficat dins el món de l'educació potser hi haurà coses que et costarà entendre o coses que simplement se't passaran. És un documental per veure tota la família. Així ho vàrem fer nosaltres a casa fa uns anys. I ens va agradar moltíssim a tots. Fins i tot a mi, i això que encara no sabia que volia ser mestra...
De vegades hom pot pensar que l'actuació del mestre no és la més correcta, però si analitzem el context de la situació, podrem veure com cadascun dels nens i nenes realitzen un procés d'evolució fantàstic. Poc importa aquí el mètode de lectoescriptura que utilitza Georges.
Considero oportú realitzar una reflexió sobre la pel·lícula. No podria començar sense dir que us recomano a tots que la veieu. Us interessarà més si esteu dins el món de l'educació, però també uns "enganxarà" si és un món que no coneixeu.
Un dels aspectes que m'ha semblat més rellevant és la forma en la qual es narren els fets.
El documental transcorre en un llarg període de temps, però sembla com si els dies no passessin. No sé si és la calma del camp o que el director ha sabut captar molt bé l'essència del mateix, però trobo que en aquesta escola ningú s'alça al matí corrents i de mal humor. Imagino que deu haver-hi dies de tot, però, almenys, el que transmet, no té res a veure amb el que estem acostumants a veure a les ciutats. El ritme amb el qual es treballa a classe, la calma a l'hora d'abordar conflictes, la veu pausada del professor.
I aquí, enllaço una altra idea que m'ha semblat fantàstica del film: el professor és una figura autoritària per als nens i nenes, que infunda respecte, però que mai alça la veu, mai diu una paraula més alta que l'altra. Sens dubte, aquest home ha realitzat una gran feina per establir un vincle amb aquests infants. Els acompanya des que tenen 3 anys fins que són gairebé adolescents. El vincle que s'estableix és molt potent perquè passen tota la seva infància amb el mateix mestre. Això deu tenir avantatges i inconvenients, imagino, però jo no he vist en cap moment un infant que no estigui content d'anar a escola, o que no li agradi el seu mestre.
Per altra banda, el concepte d'autonomia dels infants no té res a veure amb el que nosaltres estem acostumats a veure. El dia que plou, els nostres nens no poden sortir al pati perquè es refreden. Però en aquesta escola surten els dies que plou i neva. I estan jugant al pati sols, tranquilament, i si sorgeix cap conflicte van a buscar el seu mestre. Això, aquí, és impensable!
Així mateix, un dels aspectes que potser m'ha agradat més de la pel·lícula ha estat el procés de dol que elabora amb els infants que marxaran a l'institut. Els prepara perquè marxaran, però també prepara als que quedaran, perquè l'any que ve seran menys. Els seus companys ja no hi seran. Per això, visiten plegats l'institut al qual aniran els grans de la classe. I la visita la fa tota l'escola. Recordo que quan anàrem a l'institut ningú ens el va ensenyar ni nigú va explicar als petits que marxàvem. Llavors vius les coses d'una altra manera, com si l'escola no hagués existit, com si ara fossis una altra persona i t'haguéssis d'oblidar d'aquell lloc on havies estudiat infantil i primària. Per això, m'ha agradat tantíssim aquest aspecte.
En termes generals, no puc dir si no coses bones d'aquest documental. Reconec que si no estàs ficat dins el món de l'educació potser hi haurà coses que et costarà entendre o coses que simplement se't passaran. És un documental per veure tota la família. Així ho vàrem fer nosaltres a casa fa uns anys. I ens va agradar moltíssim a tots. Fins i tot a mi, i això que encara no sabia que volia ser mestra...
